diumenge, d’octubre 08, 2006

Amb Carlos Cabanillas

El nom de Carlos Cabanillas, professor de llatí i cap d'estudis de l'IES Santiago Apóstol d'Almendralejo (Extremadura), ha sortit diverses vegades en aquestes pàgines. A més dels seus nombrosos projectes, que vaig enumerar en una ocasió, és un dels principals impulsors de Chiron, projecte entorn del qual ens trobem contínuament, tot i que fins ara de manera virtual. Tot i que no tinc la sort de conèixer-lo personalment, des de fa força temps he seguit la seva impressionant trajectòria en les TIC aplicades a les clàssiques i des de fa uns mesos he treballat amb ell a distància. El que puc dir d'ell és que és un professor plenament dedicat a la seva feina i en el seu àmbit professional és un referent per a molts dels seus col·legues -entre els quals m'incloc- dins i fora dels estudis clàssics.

Per tot això imagineu-vos la meva sorpresa quan avui he sabut que un jutge acaba de considerar-lo penalment responsable de la falta de injúries contra un alumne del seu centre sobre l'única base del testimoniatge del mateix alumne i un amic seu. L'única informació de la qual disposo és la que el mateix Carlos proporciona en una carta que ha enviat al diari extremeny Hoy i a la qual he arribat gràcies al blocs d'Ana Ovando i Francisco Muñoz de la Peña.

Malgrat l'enteresa i la serenitat socràtiques que hi mostra en Carlos, no puc deixar d'expressar el desassossec i la indignació que em produeix un fet com aquest. Primerament perquè afecta algú que ja considero un amic, a més d'un professional como la copa de un pino. En segon lloc perquè mostra una tendència preocupant en la societat actual, que ho exigeix tot als mestres i professors, sense dotar-los dels instruments necessaris, i que carrega l'escola amb cada cop més responsabilitats, alhora que, en la tasca fonamental de l'educació de les noves generacions, la va deixant sola i massa sovint mancada del suport de l'administració i de les famílies. Sense adonar-se del mal que fan als seus mateixos fills, molts pares, després de fracassar estrepitosament en la formació dels seus fills, no veuen un altre camí que aliar-se amb ells en contra dels professionals de l'educació. I ara només falta que alguns jutges donin la raó a aquesta mena de pares i a aquesta mena de fills. Quins mitjans i quin suport ens quedaran als mestres i professors? No sé si tots tindrem el valor de mantenir-nos fermament en el nostre lloc i en el nostre rumb com promet fer-ho en Carlos.

7 comentaris:

Magister-Διδασκαλος ha dit...

Sí que hem de tenir el valor, Sebastià. De moment, fent-li saber a Carlos que estem al seu costat.
Una abraçada.

Ana ha dit...

Con ejemplos como el de Carlos, como profesional y como persona, es como se demuestra el valor.

Espero que sepa que tiene todo nuestro apoyo. La injusticia cometida con él, la siento como propia, pues en cualquier momento nos puede pasar. Es el riesgo de entrar en las aulas, especialmente si se hace con ganas, como hace él.

Carlos Cabanillas ha dit...

Gracias, Sebastià: los elogios, como los insultos, tienen el valor de quien los profiere.

Comparto plenamente tu reflexión sobre la situación actual de los docentes, y es justamente eso lo que me llevó a escribir la carta, pensando en la gente que empieza ahora y que va a tener que lidiar con este toro.

Sebastià Giralt ha dit...

Carlos, no tendré la ingenuidad de creer que nuestros comentarios pueden cambiar la situación, pero espero que al menos sirvan para demostrarte la confianza que tenemos muchos en tu profesionalidad y dedicación más allá del deber. Y si nos necesitas, nos tienes a tu disposición.

Gregorio Luri ha dit...

Evidentment, aquí està també la meva solidaritat. Valgui el que valgui.

Sebastià Giralt ha dit...

Gràcies, Goyo. No cal dir que val el mateix que el de tots els que estem ficats en l'ensenyament.

Anònim ha dit...

La ceguera de muchos de los que administran la justicia en general, y de muchos padres y tutores en particular, es merecedora de que todo el comportamiento antisocial que consienten --y que con ello alientan-- acabe repercutiendo en ellos mismos.
Será un brusco despertar, pero avisados estaban, pues, como Petronio pone en boca de Agamenón, el maestro de retórica de su novela:
Parentes obiurgatione digni sunt, qui nolunt liberos suos severa lege proficere.”