dilluns, de juny 19, 2006

Integració de les TIC a l’aula

Ana Ovando m’ha llençat un nou meme o cadena blogosfèrica. Potser sí que vaig començar jo però ara per ara anem 1 a 2 a favor teu, Ana. En aquesta ocasió la pregunta és: Què consideres fonamental perquè la integració de les TIC a l’aula sigui possible? L’objectiu de la “simpàtica” cadena és recollir opinions per debatre al Primer Encuentro de Edublogs. En aquest cas no sé si un meme és el millor sistema –si no és per la seva força coercitiva–, perquè imagino que en la major part de requisits hi coincidirem més aviat tots, com de fet coincideixo amb les indicacions aportades per la mateixa Ana i amb les d’altres enredats. Potser per això em sembla important centrar-me no tant en les coincidències com en les matisacions.


La meva opinió ja la vaig reflectir en una comunicació sobre TIC i estudis clàssics que vaig recollir aquí. No cal dir que tenir equips a les aules (ordinadors, pissarres digitals, banda ampla) i programari disponible és bàsic, però jo posaria l’èmfasi en el factor humà, que sempre sol ser el més difícil. Carlos Cabanillas, també involucrat ara en el mateix meme, ens alertava ja fa més d’un any, en un dels seus innombrables blocs, de què pot passar si es passa l’arada davant els bous, és a dir, si, amb un afany més que res publicitari, es posen aules totalment equipades sense preparar el professorat: els equips faran més nosa que servei i es malbaratan. Per tant l’equipament dels centres ha de ser progressiu i paral·lel a la formació i sensibilització del professorat, que en definitiva serà qui té a les seves mans emprar-lo o no. I jo crec que la manera més efectiva d’incentivar els professors a utilitzar les noves tecnologies és fer-los veure quins recursos concrets els poden servir per millorar la docència de la seva matèria determinada, com es fa, per exemple, des del CEFIRE de Sagunt en l’àmbit de clàssiques que tan entusiàsticament porta l’Ana (i jo diria, des de la distància, que amb èxit). A Catalunya això no es fa o en tot cas només es fa per àrees massa extenses (llengües, socials...) per seduir el professorat, en especial de les matèries minoritàries dins aquestes àrees –com les clàssiques, evidentment. Jo fins i tot diria que la sensibilització del professorat ha d’anar per davant de la formació: quan els docents vegin clar com els servirà per millorar la seva pràctica professional la major part ja es preocuparan d’aprendre, tot i que naturalment se’ls ha de facilitar recursos, mitjans i formació. Cal tenir en compte, tanmateix, que sempre hi haurà un reducte –més o menys gran de professors ancorats en la inèrcia, en la repetició d’allò que han après i que han fet tota la vida, i només faran allò que se’ls obligui a fer. En el meu centre, per exemple, ha costat anys una cosa tan senzilla com que els professors introdueixin les notes als ordinadors. I al final tots ho han de fer perquè ara és l’únic sistema.

En les respostes que he llegit es parla d’un canvi de mentalitat del professorat. Sens dubte cal aquest canvi. Les tendències pedagògiques en voga veuen les TIC com una oportunitat per estendre les seves metodologies, ja que no se n’acaben de sortir d’imposar-les via DOG o via BOE. Jo sóc més aviat eclèctic i tendeixo a aplicar metodologies construïdes sobre diferents bases i, per tant, no entraré en aquest debat. Més aviat incidiria en la importància de compartir. És hora que els professors surtin de la seva closca i que utilitzin les eines telemàtiques per parlar entre ells, per debatre els seus problemes, per comparar metodologies, per intercanviar recursos útils i informacions interessants, per construir entorns col·laboratius. A mi em sembla evident que així tothom hi sortirem guanyant. Però me’n faig creus de com costa que els professors participin amb els seus col·legues en iniciatives tan senzilles com fòrums, llistes de correu electrònic, blocs, webs col·laboratius... Sempre acabem sent els mateixos quatre gats que ens anem trobant a tot arreu. Tant costa participar? Jo crec que no, que simplement cal un canvi de mentalitat, de pensar que podem fer coses, petites o grans, que puguin ser de profit per als altres, i que, en major o menor mesura, podem millorar algunes coses entre tots.

Bé per avui ja m’he enrotllat prou. Deixo per un altre dia contestar a la crida per cremar els llibres de text que Carlos fa en la seva resposta. Jo prendré la llança a favor dels sempre tan vilipendiats (i tan utilitzats) llibres de text.

Pel que fa al meme, em sap greu, però no em veig amb cor de continuar. Ana, a més d’embolicar-m’hi, m’has aixafat els possibles destinataris. I no voldria pas que, com l’última vegada, el meu testimoni es perdés en la immensitat de l’espai virtual.

3 comentaris:

Carlos Cabanillas ha dit...

Sebastià, como siempre, das en el clavo en la importancia de la colaboración.

Espero tu respuesta acerca de los libros de texto. Sólo quiero advertir que, aunque jamás he utilizado libro de texto en mis clases (tal vez el próximo curso empiece con el método Orberg), mi afirmación no deja de ser un exabrupto para llamar la atención sobre el cambio de actitud del profesorado. El libro de texto es como cualquier otro recurso: depende de quién y cómo lo utilice.

Ana ha dit...

Como de costumbre, sensato y acertado, poniendo el dedo en la llaga.
Gracias por contestar el meme, ya sé que es una faena, pero creo que es importante que se pueda conocer la opinión de personas que como tú llevan implicadas años en estas aventuras virtuales.
Un beso.

Sebastià Giralt ha dit...

Carlos, el guante está echado. Empieza el blogo-duelo.

Ana, cal reconèixer que aquesta mena de memes són reptes.