Infeliç Catul, deixa de fer el ximple

Els que segueixen aquest blog de fa temps ja coneixen la meva debilitat per Catul. Un dels poemes que més m’agraden és el vuitè: davant la pèrdua d’interès de la seva estimada Lèsbia en el seu amor, Catul es proposa deixar de pretendre-la i no amargar-se més la vida. La voluntat hi és, tot i que podem dubtar seriosament de si Catul va perseverar realment en aquest propòsit. Ja se sap que una cosa és el que diu el cap i una altra el que fa el cor.

Aquí us deixo el poema en llatí, en traducció meva i en un vídeo recitat per Rubenshito en V.O.S.E. La traducció l'he enviada a aquest web sobre Catul, en què tothom pot col·laborar amb traduccions dels seus poemes. Entre les 33 llengües que hi trobem, el català només té 5 poemes traduïts i el castellà 51 (uns quants estan també disponibles en argentí/ríoplaterense). Ja ho sabeu, animeu-vos a participar-hi!

A més podeu escoltar la lectura que en fa Vojin Nedeljkovic rescatada de la difunta Viva voce per a la La fonoteca di Senecio.

Catulli carmina, VIII

Infeliç Catul, deixa de fer el ximple,
i el que veus perdut dóna-ho per perdut.
Brillaren en altres temps sols resplendents per a tu,
temps en què anaves on la noia et portava,
aquella que hem estimat com cap altra no serà estimada.
Aleshores tot eren jocs, allà,
jocs que tu volies i que la noia no deixava de voler.
Certament brillaren en altres temps sols resplendents per a tu.
Ara ella ja no vol; no vulguis tampoc tu que no pots,
i no li vagis al darrere, ara que fuig, ni visquis infeliç,
ans resisteix amb voluntat tenaç, fes el cor fort.
Adéu, noia. Catul ja fa el cor fort,
i no et buscarà ni et requerirà a desgrat teu,
però tu te’n doldràs, quan no seràs requerida.
Ai, desgraciada, quina vida tindràs?
Qui et rondarà ara? A qui semblaràs bella?
Qui estimaràs ara? De qui diran que ets?
Qui besaràs? A qui mossegaràs els llavis?
Però tu, Catul, ben ferm, fes el cor fort.

---------

Miser Catulle, desinas ineptire,
et quod uides perisse perditum ducas.
fulsere quondam candidi tibi soles,
cum uentitabas quo puella ducebat
amata nobis quantum amabitur nulla.
ibi illa multa cum iocosa fiebant,
quae tu uolebas nec puella nolebat.
Fulsere uere candidi tibi soles.
nunc iam illa non uolt: tu quoque, impotens, noli,
nec quae fugit sectare, nec miser uiue,
sed obstinata mente perfer, obdura.
uale puella. Iam Catullus obdurat,
nec te requiret nec rogabit inuitam;
at tu dolebis, cum rogaberis nulla.
scelesta, uae te, quae tibi manet uita?
quis nunc te adibit? cui uideberis bella?
quem nunc amabis? cuius esse diceris?
quem basiabis? cui labella mordebis?
at tu, Catulle, destinatus obdura.