diumenge, de juliol 02, 2006

Odi et amo

El llac de Garda des de la suposada vil·la de Catul, a Sirmió (S.G.).

Isabel Barceló ha llençat la proposta, per a tothom que vulgui participar-hi, de triar un poema de Catul i escriure allò que suggereix a cadascú. En la mateixa entrada trobareu una llista de tots els que s'hi van apuntant. No cal dir que la iniciativa i la bona acollida que ha tingut és una excel·lent mostra de l'actualitat d'aquest poeta llatí. A mi no m'ha costat gens enganxar-m'hi, perquè Catul és una de les meves debilitats literàries i, per tant, ja em perdonareu que m'enrotlli. Posats a escollir, he agafat el més breu, el 85, tot i que naturalment aquesta no és l'única raó: també és un dels meus preferits, de sempre.

Odi et amo. Quare id faciam, fortasse requiris.
nescio, sed fieri sentio et excrucior.

En el web Gaius Valerius Catullus el trobareu traduït a molts idiomes (al menú de l'esquerra). I en el web del grup alemany Ista en podeu trobar una versió en hip-hop (lletra), segons vam poder saber a Los sueños de Hermes. En un principi volia oferir-ne una traducció pròpia, però a la fi m'he quedat amb la versió d'Antoni Seva, que podeu trobar a la Fundació Bernat Metge o a Quaderns Crema, perquè, al meu parer, ha aconseguit una naturalitat i una exactitud -les dues qualitats més necessàries per a una bona traducció- difícils de superar:

Odio i estimo. Com m'ho faig, potser em demanes.
No ho sé, però sento que és això el que em passa, i em torturo.

El que m'admira d'aquest poema és capacitat de sintetitzar de manera lapidària, en dos versos, un estat d'ànim complex, causat pels sentiments tan contradictoris com intensos que sent cap a la mateixa persona, i la perplexitat en què es troba en adonar-se que segueix estimant algú que li ha fet mal en el més profund del seu cor i, malgrat això, no es pot deseixir d'aquest amor estèril i destructor. Com es pot seguir estimant contra la raó, contra el seny, contra la voluntat, contra l'amor propi, contra el sofriment, contra la desesperança...?

Catul fou el primer que va saber transformar els sentiments personals d'amor, odi, amistat, despit o dolor -sentiments que tots hem experimentat en un moment o altre- en una obra poètica eternament perdurable. Per això nosaltres, lectors seus, no podem més que estar al costat del poeta, al costat de qui pateix, al costat de qui ens conta les seves dissorts,
encara que sigui a través dels segles, com estaríem al costat d'un amic que necessita consol. No pot ser d'una altra manera.

Però, i Lèsbia? En aquesta història li toca el paper de dolenta, és clar. Però el pecat de Lèsbia va ser, senzillament, no estimar Catul de la mateixa manera com la va estimar ell. És un crim? Doncs no, és la cosa més natural del món. Quan algú s'enamora no hi ha cap garantia que serà correspost o que l'estimaran per sempre. És una aposta que es pot guanyar o perdre. Ara, com que la veu de Lèsbia no ens ha arribat, no sabrem mai com va anar realment tot, ni com era en veritat la dona que s'amaga rere els versos de Catul. Només podem especular-hi.

Jo no m'imagino Lèsbia com una noia frívola i superficial, sinó com una dona -ben conscient del seu atractiu i del seu poder- que sabia molt bé el que volia, i el que volia era conservar la llibertat, la llibertat personal a la qual les dones romanes de classe alta havien arribat a mitjan segle I a.C. i que tant els havia costat guanyar. M'imagino que no volia sacrificar aquest bé preuat per cap home, ni que fos el seu marit -tot un cònsol- o un jove poeta desvagat o cap altre dels seus molts amants. Naturalment això no ho hauria pogut entendre mai cap home romà, ni el més apassionat dels poetes, com Catul, ni un moralista conservador, com Ciceró -en cas que fos Lèsbia la Clòdia que tant va blasmar. Però allò que sens dubte no s'hauria pensat mai Lèsbia és que el preu de la seva llibertat seria tan alt: passar a la posteritat, pels segles dels segles, com la dona cruel que va fer patir un poeta
immortal. És clar que també ens podem preguntar: hauria esdevingut eterna la poesia de Catul sense Lèsbia?

4 comentaris:

Ana ha dit...

Me ha gustado tu interrogante sobre Lesbia. ¿Crees que han cambiado mucho las cosas? ¿Estamos dispuestos a renunciar a nuestra libertad por amor? Hablas de mujeres y hombres que vivieron hace muchos años, pero me parece que el tema es completamente actual. Supongo que eso hace que los clásicos sigan emocionándonos, por su capacidad de expresar lo que es inexpresable.
Enhorabuena por el post, me ha encantado.

Isabel Romana ha dit...

Tu reflexión en torno al poeta y al objeto de su poesía y amor es muy interesante. Pienso que Clodia era mujer adelantada a su tiempo, pero no demasiado diferente de otras, sólo que quizá ella actuaba sin ocultarse. Nadie puede amar a la fuerza, eso está claro. También es cierto que ella, unos años mayor que Catulo, creo, era una mujer en toda su plenitud y seguramente no encontraría en el joven poeta más que un atractivo pasajero. Un conflicto amoroso en el que ambos salieron perdiendo:
el por su sufrimiento, ella por una eterna mala fama. Pero estoy contigo: quizá Catulo no sería lo que es sin Lesbia, ni habríamos sabido nunca nada de Lesbia sin Catulo. Aviso enseguida de tu post. Saludos cordiales.

Sebastià Giralt ha dit...

Ana, la pregunta que fas no té una sola resposta: cadascú ha de trobar la seva, segons allò que més li importi. De tota manera imagino que el millor, com sempre, és buscar l'equilibri (clàssic): mirar d'aconseguir una vida amorosa plena sense perdre (massa) llibertat. Vaja, aquest bloc ja sembla el consultori sentimental de la senyoreta Francis.

Isabel, no sé si Lèsbia era tan avançada: el cas és que les dones romanes (de classe alta) van protagonitzar el primer procés d'emancipació femenina de la història -que jo conegui. Però els homes romans -amb alguna excepció com Ovidi- no van saber estar a l'altura. Potser sí que tots dos van sortir-hi perdent -ara que segurament Lesbia ens diria: que me quiten lo bailao!-. El que és segur és que nosaltres (la posteritat) hi hem sortit guanyant una història eterna en uns versos immortals.

èlsinor ha dit...

sebastià, jo també m'he apuntat a la proposta i n'hi faig un altra que igual t'interessa... ;)