Per una esquela publicada avui a El País he sabut la mort de Lisardo Rubio Fernández, esdevinguda aquest 21 de febrer. Rubio, nascut al Bierzo, havia estat catedràtic de filologia llatina a la Universidad Complutense entre el 1967 i el 1985, any de la seva jubilació. Abans havia estat catedràtic a la Universitat de Barcelona, des del 1950 fins al 1967. A banda de la seva excel·lent tasca com a professor i traductor -dues professions molt nobles, malgrat que sovint menystingudes- i de les seves importants contribucions a la crítica textual i la codicologia, voldria destacar la seva renovadora aportació a la sintaxi, amb una obra esdevinguda un clàssic: Introducción a la sintaxis estructural del latín (Barcelona, Ariel, 1966-1976), que va tenir continuïtat amb la Nueva gramática latina, escrita en col·laboració amb Tomás González Rolán (Madrid, Coloquio, 1985). La farragosa sintaxi tradicional -per exemple la de M. Bassols, que m'hi jugo el que sigui que encara es manté numantinament en algunes facultats- quedava prodigiosament i aclaridorament simplificada en les propostes estructuralistes de Rubio i en el seu estil planer i llegidor. Sí, sembla mentida, però parlant de sintaxi llatina va aconseguir el miracle d'escriure per ser llegit, entès i disfrutat. Per a mi, estudiant de filologia llatina, van ser tota una revelació, i posteriorment una ajuda providencial per passar les oposicions al cos de secundària (i això és literal). Per tot això, gràcies, professor Rubio, tot i que mai no vaig tenir el plaer de conèixer-lo personalment.
Us deixo aquí una aproximació, més àmplia i de més a prop, a la seva carrera, feta per Dionisio Ollero el 1985.
Subscriure's a:
Comentaris del missatge (Atom)
Entrades
1 comentari:
Tampoc jo no me n'havia assabentat fins que ho he llegit ací.
In perpetuum (...), aue atque uale.
Publica un comentari a l'entrada