Com el voleu, el grec, a l'erasmiana o a la moderna?

En el moment de donar a conèixer la meva gramàtica introductòria al grec Santi Carbonell em va fer un comentari sobre la pronúncia del grec. Aleshores em vaig proposar de publicar una entrada sobre la qüestió, però amb la fi de curs i per altres motius no n'he trobat el moment fins ara. No és la meva intenció posar-me a discutir els arguments -entre erudits i animalístics- als quals recorre en Santi en la seva croada contra la pronunciació erasmiana, més que res per la meva ignorància sobre la fonètica històrica del grec -que a la meva edat ja és irremeiable-, però sí que m'agradaria justificar el meu ús de la pronúncia erasmiana com a professor de grec durant molts anys per altres raons que podríem qualificar de pràctiques, i que m'imagino que comparteixen molts col·legues.

Sóc conscient que la pronunciació erasmiana no és científica, atès que no es correspon a cap moment històric de cap dialecte grec, sinó que és un poti-poti d'èpoques diverses. De tota manera crec -si m'equivoco corregiu-me- que en general s'aproxima més a la pronúncia de l'àtic clàssic -que és el grec que ensenyem normalment- que no pas la moderna. En aquest sentit, si existís l'alternativa de la pronuncia àtica clàssica -igual que ja s'utilitza extensament la llatina clàssica- per a mi seria preferible. Tot i així ja comprendreu que, ara com ara, jo no em vegi amb cor d'iniciar una campanya en defensa d'una tercera via que probablement només provocaria més confusió. Però, vaja, si algú s'anima a recollir signatures, tindrà la meva.

Tanmateix per a mi la raó principal és que la pronúncia erasmiana s'acosta més -en general, perquè hi ha excepcions- a la transcripció llatina i a la transcripció catalana (o que fan altres llengües) dels manlleus del grec que no pas la moderna i, en conseqüència, sobretot per als que s'inicien en el grec, fa més transparent la connexió etimològica entre la paraula grega original i el seu derivat català, castellà, anglès, etc. Al capdavall la nombrosa presència de vocabulari d'origen grec en les nostres llengües és el que justifica en bona part que s'ensenyi a la secundària. A més la pronúncia erasmiana és força més fàcil d'aprendre que no pas la moderna, que té bastants més dígrafs.

Per una raó i per l'altra, doncs la pronunciació erasmiana fa més senzill, a parer meu, l'aprenentatge del grec per als alumnes. A més, molts professors de grec antic no sabem grec modern i, per tant, ens hauríem de reciclar almenys pel que fa a la fonètica. De tota manera, si hi veiés prou avantatges, seria el primer a reclamar aquesta reconversió. Però l'única raó clara que veig a favor de decantar-se cap a la pronúncia moderna és si el professor ensenya un poc o molt de grec modern com a complement o motivació de l'aprenentatge del grec antic. Aquesta -em fa l'efecte- és la manera de fer d'en Santi i, per tant, res a dir-hi, però no és el cas d'altres professors com jo.

Naturalment no en faig una qüestió de principi i em semblen molt respectables totes dues opcions, l'erasmiana i la moderna. Per això en la fonètica de la meva gramàtica les incloc totes dues, perquè sé que hi ha gent que està triant la moderna i em pareix perfecte. Ara, jo em continuo inclinant per l'erasmiana, almenys fins que no sàpiga grec modern.